Un paisatge en transformació: Natura humanitzada

Els terrenys pels quals discorre la Marxa de Tardor del Baix Set són fruit de segles i segles d’acció humana, d’un espai profundament transformat, sobretot per dedicar-lo a tasques agrícoles, un paisatge comú a bona part de la plana de Lleida, on la flora i la fauna autòctones han quedat reclosos en uns pocs espais sense transformar.

Baix Set és un neologisme de caire topogràfic que hem volgut també doni nom a la nostra marxa, durant la qual recorrereu en sentit ascendent bona part del tram final de la Vall del riu Set, un riu que naix a la Serra de la Llena, a tocar de l’ermita de Sant Miquel de la Tosca, i desemboca al Segre en terme de Sudanell, indret que visitarem durant el recorregut.

Paisatge d’ocres

A la tardor, un cop acabada la collita, l’espai d’horta es transforma. Deixem enrere els grocs de l’estiu i passem als tons ocres. Aquest canvi és encara més evident en els boscos de ribera, on podrem caminar per senders coberts de fulles caigudes. També en les zones de secà, on la massa arbrada hi és escassa fora dels fruiters, les tonalitats terroses predominen, trencades només pel verd dels oliverars o d’alguna pineda aïllada.

Si aixequeu el cap podreu veure les valls del Segre i el Set, o el Turó de la Seu Vella de Lleida, així com horitzons més llunyans, amb la piràmide del Tossal de Montmaneu al sud i les diferents serralades pirinenques que teló de fons al nord.

Paisatge de contrastos

Durant el recorregut podreu distingir clarament el pas per dues tipologies de paisatge diferenciades. D’una banda, trobem el paisatge fluvial del Segre, amb els boscos de ribera associats als marges del riu i dels seus afluents, que agafaria les terrasses baixes que davallen des dels nuclis de població cap al Segre, amb un relleu esglaonat sota la forma de les petites parcel·les agrícoles pròpies del regadiu antic. De l’altre, els Secans d’Utxesa, que ocupa les terrasses altes, altiplans i tossals que es situen per sobre de la zona regada tradicionalment, antigament ocupada per conreus de secà, cereals (blat i ordi), ametllers i oliveres.

Quant a l’orografia trobareu territoris d’amples visuals com el Pla de Tabac, l’horitzó del qual només trenquen isolats tossals, espais refugi de la flora i la fauna autòctona de la zona. L’ampliació de la zona de regadiu ha transformat, a més dels cultius entre els quals destaquen les fruites de pinyol i el panís, la fisonomia d’aquest territori. Entre els espais que més recorden la imatge antiga del secà amb camps de cereals entre tossals, ara ja en regressió, hi ha els entorns del Tossal de Miret i el paratge de les Penyes, on encara es conserven marges de pedra seca.

Paisatge de l’aigua

Sense dubte podem dir que les aigües del riu Segre i dels seus afluents pirinencs –no pas el Set!-   han transformat un territori de sequedat extrema. L’aigua de la conca del Segre, a partir de la seva canalització, ha ajudat a definir el paisatge més arquetípic de l’horta lleidatana.

De totes les infraestructures hídriques, la Séquia de Torres, que resseguirem parcialment durant la marxa i és dotada de reg pel Canal de Seròs, n’és la més antiga, ja que se’n té constància des de temps de la dominació musulmana del Pla de Lleida. Així mateix, el Canal d’Urgell, construït a mitjans de segle XIX, acaba desembocant al Segre en la zona dels Patamolls de Montoliu les aigües que pren abans d’aquest riu a l’alçada de Ponts.

Aquestes dues infraestructures han permès històricament l’establiment d’extenses zones de regadiu, de reg a manta, d’hortes que al llarg dels segles han ocupat molts tipus de cultius, predominant-hi en les darreres dècades els fruiters que donen anomenada a l’Horta de Lleida.

Durant la marxa passareu per camins que voregen rius, séquies i canals. Us en destaquem la Carrerada Reial, que els ramats transhumants pirinencs seguien després del seu pas Lleida en el seu camí cap a les Terres de l’Ebre, i per la qual transitarem en el seu pas per la Vall del Riu Set. Aquest camí, juntament amb el que va pel costat de la Séquia de Torres, coincideixen amb el traçat del sender GR-3, les marques vermelles i blanques del qual veurem en cadascun dels recorreguts.

Espais naturals: boscos de ribera i secans esteparis

En un espai fortament antropitzat, els espais naturals han quedat reclosos en aquells espais que l’esforçat agricultor, principal escultor del nostre territori, no ha pogut posar en producció.

En les ribes del Segre, i en menor mesura del Set, creixen densos boscos de ribera, amb àlbers, pollancres, freixes, salzes, verns, xops, oms i algun solitari desmai disputant-se l’espai amb canyissars i bogars. Sovint aquests boscos formen una estreta línia, però en el nostre recorregut podrem apreciar concentracions boscoses més importants, com la Devesa de Sudanell, on desemboca el Set, o els Patamolls de Montoliu, on el Canal d’Urgell retorna al Segre, i que forma part dels espais inclosos en l’Inventari de Zones Humides de Catalunya.

En l’espai de secà les restes de vegetació autòctona estepària, formada principalment de brolles de romaní, timó i ginesta, es concentren allà on l’orografia és més abrupta: als vessants dels tossals i de les serres. Aquest és el paisatge que domina els entorns dels senders de la zona de Montclús o de les Penyes, així com en l’ascens al Tossal de Miret i al Tossal del Senyor, zones que comparteixen característiques amb l’Espai Natural Protegit i Zona d’Especial Protecció per a les Aus dels Secans de Mas de Melons-Alfés que queda a tocar de la ruta.

Aquests reductes de flora estepària són el refugi on malden per sobreviure ocells especialment adaptats a aquest entorn i en greu perill de pervivència, com la ganga, el sisó o la calàndria. L’ampliació de zones regades i el descens dels camps de cereals que moltes necessiten com a hàbitat no els ha pas afavorit. L’esplugabous de cresta ataronjada és un nouvingut a les nostres contrades, que prolifera i sovinteja en grans estols les hortes regades o els camps segats a la recerca d’aliment. El milà negre, que no fa tant era força car de veure, compta actualment amb una presència important i és el carronyaire de més envergadura que es pot veure amb freqüència a la zona. El llistat de visitants exòtics el completarien els voltors prepirinencs i fins i tot un pelicà fora de ruta.

Finalment hem de dir que en els darrers temps, la zona ha patit una proliferació d’espècies i nombre d’ocells, en les quals s’hi aprecia clarament l’impacte de l’home. La protecció d’espais com els Patamolls o els Aiguamolls de Rufea han facilitat l’establiment de poblacions nidificants. Així mateix, hiverns més benignes i la disponibilitat d’una font d’alimentació com el Centre de tractament de residus Municipals del Segrià –l’abocador de Montoliu- ha afavorit que espècies migratòries es quedin tot l’any a casa nostra, en són exemples destacat la puput, ocell localment icònic, i l’ara omnipresent cigonya.

Patrimoni cultural

Montoliu i Sudanell són dos pobles típics de la zona, amb la seva situació encimbellada en una de les terrasses que dominen les hortes i la vall del Segre, amb les cases baixes amb magatzem, pis i golfes que reflecteixen l’important paper de l’activitat agrària a la zona, i un skyline dominat pels campanars de les esglésies. L’església de Sant Pere de Sudanell és un edifici barroc, amb una bonica façana monumental, gran cimbori i campanar altiu, amb un interior de tres naus, capitells d’ordre compost i que compta amb sis capelles, situat sobre les restes de l’antiga església romànica. L’església de la Nativitat de Nostra Senyora de Montoliu, és un edifici barroc reconstruït a mitjan segle XVIII, segons el saber popular, aprofitant les pedres de les runes de l’antic castell de Montoliu. L’edifici té un campanar de torre rodona i sobrecúpula cònica sobre base quadrada, i en la nau principal formada per pilars amb capitells jònics.

Els jaciments arqueològics de la zona es concentren en la zona de secà, prop del riu Set, sobretot en els tossals de Montclús i Tabac, i a les balmes de les Penyes. Les restes trobades en aquests indrets van des del Neolític fins a l’Edat Mitjana, però hi predominen les restes de l’edat dels metalls i del període romà.

 

 

D’època moderna, destaquen obres d’enginyeria civil, com les restes de la Teuleria Tonino, la Xemeneia del Pubillet, encara en peu i que veurem de ben aprop, o el Pont de les Cinc Boqueres, construït el 1914 la Barcelona Traction Light and Power Company (la popular Canadenca) per salvar el pas del riu Set, i que és un dels més imponents de la comarca amb els seus cinc arcs. De la mateixa època, imponent i amb un brogit que puja de to a mesura que ens hi apropem, és la Presa de Sudanell, construïda per a la generació d’electricitat.

La zona fou part també del Front del Segre, i les restes més importants de la Guerra Civil que s’hi conserven són diversos búnquers de formigó. En podreu veure un situat a la zona dels Patamolls, inicialment ubicat en la banda republicana del riu (la de Lleida) i que ara trobareu enfonsat dins el curs del riu Segre, prop de la riba de Montoliu, i que ens recorda que vora el riu no t’hi has de fer ni el niu… de metralladores.

Entre els desenvolupaments urbanístics recents, en les rutes Cigonya i Milà Negre travessareu la urbanització de l’Abellar, ubicada sobre la Serra del mateix nom, i situada a tocar de l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat, amb una “moreneta” que veneren els veïns de Montoliu i Albatàrrec.